dissabte, 2 de juliol del 2011

MIR GERIBERT. PRÍNCEP D'OLÈRDOLA.

Mir Geribert (?- Tortosa 1060) va ser un important noble català que va ser capaç de possar en entredit l'hegemonia comtal barcelonia. La seva revolta nobiliaria hagués pogut canviar la història si hagués tingut èxit en la seva empresa. Possiblement Catalunya hagués tingut una història molt diferent si aquest noble de frontera hagués aconseguit els seus propòssits.

EL PENEDÈS DE L'ANY MIL I LES NOVES FRONTERES

El Penedès era un país fronterer dels cristinas front els sarraïns. Els musulmans de l'època tenien com a posicions avançades l'arc format per Lleida-Tortosa. Al 985 va haver-hi un important fet que va fer trontollar la delicada pau d'aquesta turvulenta terra, el cabdill musulmà Al-Mansur va començar una invasió i, Olèrdola, una població altament fortificada, va caure juntament amb altres castells penedesencs, cosa que va deixar la via lliure perquè els sarraïns arribessin a Barcelona el 6 de juliol del mateix any.

Després de la invasió del cabdill musulmà, Olèrdola va quedar devastada i desertà. Els atacs dels musulmas (ratzies) es caracteritzaven perquè només pretenien rapinyar, assaltar, destruir o rebre pagues de submissió, tot sense imposar guarnicions permanents ni càrregues tributàries perennes. No és fins el 992 que començà a fer-se alguna cosa quan l'ardiaca Seniofred restaura l'església de Sant Miquel i de Sant Pere tot repoblant la ciutat.

Cal destacar també l'aparició de nobles valents dispossats a lliutar per preservar aquelles terres que podien caure en mans de l'enemic natural. Galí, governador i veguer de les fronteres del Penedès, havia emprès des del seu castell de Sant Martí Sarroca sobre el riu Foix, la colonització dels erms i els estanys de Calders ocupant terres del Baix Penedès.

Unes noves fronteres es perfilaven als volts de l'any mil. La mateixa Barcelona havia estat ciutat fronterera on el seu poder just arribava a la riba esquerra del Llobregat, davant els sarraïns ocupaven l'arc Tortosa-Lleida, amparada Tortosa per les muntanyes de Cardó, Tivissa i Vandellós i Lleida per les de la Sagarra. Així doncs entre les dues forces quedaven, com a vasta terra de ningú, les valls de l'Anoia, del Gaià i el Penedès, amb l'espai que, després del massís del Garraf arriba fins el marge dret del Llobregat.

Es en aquesta terra de ningú on es feien trovades entre musulmans i cristians amb uns importants intervcanvis comercials. Poc a poc aquesta terra va començar a deixar de ser de ningú i, gràcies a la fortalesa d'Olèrdola, la casa comtal de Barcelona va estendre el seu poder fins el marge esquerra del Gaià ja que es veia clar que la capítal no podia quedar tant aprop de la forntera.

ELS NOBLES DE LA MARCA.

El vescomte Guitard del casal de Barcelona estava casat amb Geriberga i sembla que la parella va tenir quatre fills. El primer va ser Udalard, posteriorment nomenat vescomte com el seu pare, el segón va ser Adalbert que es va casar amb Nèvia i varen tenir com a fill en Guislabert que primer va ser vescomte i després va aconseguir el bisbat de Barcelona, el tercer fill va der Geribert que es va carar amb Ermengarda que era germana del compte Ramon Borrell i l'últim de tots els fulls va ser en Folc.

Del matrimoni de Geribert (fill del vescompte) i de Ermengarda (germana del comte) va neixer en Mir Geribert un personatge que era net del vescompte Guitard, cosí del bisbe de Barcelona i nebot per part de mare del mateix comte Ramon Borrell, la familia doncs questava emparentada amb el Casal de Barcelona que era el poder hegemònic i per altre banda hi tenien un alt dignatari eclesiàstic.

A més a més aquest noble Penedesenc havia aconseguit, part per herència i part pels seus dos matrimonis, una bona part de l'Alt Penedès: Olèrdola, Robes, Subirats, Sant Martí, Cezina, Lavit... El seu poder era important, un dels grans dins del comtat de Barcelona i, com a tal, la màxima personalitat dins del territoria de la marca. Segons comenta en Ramon Planes en el seu petit llibre Un princep per Olèrdola (L'aventura de Mir Geribert): "Tenia aquest poder a les mans i era home altiu i esquerp i amb l'esperit ben sadollat de l'ambient turbulent de la seva època".

MIR GERIBERT CONTRA L'ESGLÉSIA.

En l'ambient de conquesta i repoblació de terres despoblades hi havia vàries tensions. Els nobles que s'ocupaven de guerrejar con l'enemic tenien la necessitat d'ocupar aquelles terres que amb suor i sang havien aconseguit però l'esglèssia també hi volia part del seu pastís i el poder comtal veia amb més bons ulls que les terres conquerides quedessin en mans de la santa mare esclessia que en mans de nobles guerrers amb ganes de grandesa i poder.

L'aprisió era la forma que tenien els nobles de ocupar les terres conquerides. Galí, gobernador i veguer de les terres del Penedès, va aconseguir unes terres a la marca habitada, a Calders. Amb la seva mort la seva dona Adalaisa i el seu fill Guillem de Sant Martí varen construir una fortalesa i van fer conrear les terres. Però aquelles riques terres (es coneix que hi havia uns estanys on es podia pescar) van captar l'atenció d'un home ambicións, l'abat del monestir de Sant Cugat, en Guitard.

El monestir de Sant Cugat s'havia convertit en referència per la repoblació cristiana de les terres conquerides als sarraïns i tenien el beneplàcid de la familia comtal Barcelonina. Amb la necessitat que hi havia en aquells temps de reconstruir i fer creixer el mateix monestir (segons sembla molt deteriorat per l'atac d'Al Mansur) era necessari aconseguir terres que donessin beneficis. l'abat Guitard va protestar davant del compte dient que no sabia res de l'aprisió i que la possessió de Calders feia molt de temps que estava confirmada a favor de la seva esglesia per decret reial i privilegis dels romans pontífex.

Podem imaginar la cara que van possar els membres de la familia dels Sant Marti al descobrir que l'abat  els hi volia treure aquelles terres que amb grans despeses, treballs fatigosos i perills havien tret de l'erm, hi havien cultivat i contruït fortaleses. El compte Ramon Borrell va repel·lir l'aprisió per mitjà d'un ordre tot declarant Calders com a propietat de l'esglesia de Sant Cugat.

Tot hagués quedat tranquil si no fos que al 1032 un altre noble tornava a reclamar aquelles terres com a seves. Aquesta vegada en Guitard no s'enfrentava a una petita familia de la marca formada per un hereu i una vidua sinó que s'enfrontava a un dels grans magnats del Penedès, en Mir Geribert. Aquest noble s'havia casat amb Dispòsia, filla de Guillem de Sant Martí i ara reclamava el que el pertanyia pel seu matrimoni.

El plet organitzat per en Mir va fer molt de soroll, els jutges van escoltar totes dues parts. En Guitard va parlar d'un decret del rei franc Lotari on s'indicava que concedia i confirmava que l'església de Sant Cugat havia de ser propietaria de tots els bens concedits i que actualment tenia el monestir, aquest decret era confirmat pel seu pare Ludovic. Malauradament aquells documents havien estat destruïts per la invassió dels pagans que van ocupar Barcelona (atac d'Al-Mansur al 985).

Els jutges al no tenir els documents van decidir prendre testimonis, més aviat de la banda de l'abat que del mateix Mir ja que, segons semblava, el desaparescut decret d'en Ludovic era anterior a l'aprisio que Galí havia fet sobre aquelles terres. Així doncs l'abat va demanar vuit dies per poder presentar els testimonis.

Llegir els fets ocorreguts durant aquest fets un no pot evitar tenir la sensació que hi ha una lluita entre dos poders importants i que dins d'aquesta lluita hi ha certa corrupció que implica que l'únic guanyador es aquell amb una estratègia més acurada i uns aliats poderosos.

El jutge Bonfill Marc va rebre com a testimonis hàbils en Gomar i Guillara que, segons en Ramon Planes en l'obra citada anteriorment, eren "decrèpits i malalts", aquests van dir que coneixien de l'existència de l'esmentat decret de Ludovic i com aquest va ser destruït per l'atac dels musulmans.

Al cap d'uns dies es varen reunir de nou els jutges Bongil Marc, Guifred Gillem i Vives a l'esglesia de Santa Maria al costat de Martorell per tenir en consideració els testimonis de l'abat i després d'un debat força llarg es va veure que l'abat tenia raó i que si els testimonis deien la veritat estava clar que el decret era anterior a l'aprisió de Galí i que, per tant, no era necessari pendre declaració dels testimonis de Mir Geribert, s'argumentava que l'aprisió era una apropiació de coses que eren de la Santa Església de Déu i que aquesta era la primera ocupant.

Tornava aquí a sorgir la tensió que hi havia a la terra de frontera, en opinió dels jutges era molt millor que a terres dela marca, per lluitar contra els pagans, hi fes acte de presència l'Església, més de fiar que un noble arrauxat i rude. En Mir va esclatar davant d'aquella injusticia i va declarar en veu alta que era injust el dret de l'Església de Sant Cugat i just el dret dels seus fills, dit això va marxar sense el permís del tribunal tot tancant la porta amb gran estrèpit darrera seu.

Es important parar un moment i reflexionar sobre les accions del noble penedesenc. En Mir Geribert tenia raó? o potser la seva ambició era massa elevada? Sense saber-ho el nostre protagonista estava possant sobre la taula un problema jurídic que s'arrosegava des de l'època del reis francs. El fet que una llei feta per un rei carolingi tingués validesa en un moment en que els comtes ja no tenien cap relació amb els monarques francs ja inexistents. Perquè servir l'antiga llei visigoda que era una llegat d'un passat allunyat de les realitats de l'època? Certament es evident la necessitat d'una legislació nacional pròpia que, més endavant, es formaria amb la redacció dels Usatges que, curiosament, van ser fets pel mateix jutge Ponç Bonfill Marc.

La màquina administrativa ja estava en marxa, després del plet es va establir per escrit que el monestir de Sant Cugat es quedaria amb les terres dels Sant Martí i que, per tant, ningú podria remoure aquell plet per reclamar-lo de nou, per allò que disposaven les lleis contra les peticons injustes i s'establia que es pagaria dotze lliures d'or puríssim a aquell que fos feta injusticia. Aquesta sentència la firma el jutge Bonfill Marc, clergue jutge i paborde de la Seu de Barcelona i juntament amb ells comtes, bisbes, altres jutges i homes bons.

No obstant la sentència no va ser ferma ja que, en consideració del jutge, es va reservar legalment el dret de Mir a reclamar-la. Aquell noble que no desemparava en el camp de batalla no es rendiria facilment. Va comparèixer davant del jutge Bonfill Marc a Barcelona i va dir-li que podia acusar racionalment els testimonis que havien declarat a favor del monestir. El jutge va escoltar pacienment el que el noble li havia d'explicar. El sacerdot que va ser nomenat per pendre els testimonis era un tal Gelmir, aquest personatge havia estat primer monjo, després sacerdot per acabar apostatant i passar a l'estat laic i sel coneixia per la seva afició a les concubines de les quals havia tindut fills. De Guillara, un dels testimonis, va comentar que havia comès adulteri i que ho havia reconegut en l'audiència de l'abat Guitatd i de Gomar, que s'havia fet cicumcidar, desviant-se així de la fe cristina i imitant la dels muslims.

Els càrrecs contra els seus enemics eren considerables i demostra que la corrupció dels costums ve de lluny. El jutge va preguntar si per mitjà de testimonis idonis i en número suficient podia provar les seves acusacions, el noble va dir que cercaria els testimonis i demanava al jutge que fes un manament a les persones idònies per a que s'encarreguessin del testimoni de l'aprisió o presa de possessio del mateix Galí ja que eren dos homes (Guiscafred i Llobató) molt grans i en un pobre estat de salut.

En Bonfill Marc li va dir que abans de fer aquest manament per tal d'acceptar els seus testimonis primer havia de provar que els testimonis de l'abat eren falsos, sembla que en Mir Geribert va aceptar. Seguidament el jutge va avissar sobre aquest fet a l'abat Guitard i al vescomte Guislabert (cosí de Mir Geribert i que ocupava el càrrec de vescomte temporalment). Els avisats van dir que se'ls obligava insjustament a reprendre l'audiència perquè havien passat els sius mesos donats per poder motejar d'infàmia els testimonis. Amb tot, l'un i l'altre van comparèixer el dia i en el lloc assenyalats que era l'església de Santa Maria de Cornellà, del territori de Barcelona.

Però en Mir Geribert no es va presentar i el jutge va quedar convençut que el noble no podia ni legal  ni racionalment motejar d'infàmia els testimonis i provar que havien donat fals testimoni, es va confirmar la sentència a favor del monestir de Sant Cugat. No obstant, per asegurar-se de que aquesta sentència fos definitivament ferma, el jutge va esperar al Mir durant onze dies després del termini assenyalat perquè comparegués, per si tenia res a dir. Com sigui que no va compareixer el jutge va confirmar el dret de domini de l'antiga possessió. Varen firmar la sentència Ponç Bonfill Marc, segueixen quaranta-set signatures de testimonis, entre els quals hi ha el compte Berenguer Ramon I "el Corbat" (1018-1035), el vescompte Guislabert, el bisbe Guadall, levites i altres jutges.

EL PRÍNCEP D'OLÈRDOLA I LA SEVA REVOLTA

En Mir Geribert era rencorós i, per descomptat, que tornaria a guerrejar per defensar els seus interesos enfront del poder establert de comptes i eclesiàstics. Davant d'ell, com ja hem dit, hi havia una terra de ningú entre la frontera cristiana y musulmana. Aquell home audaç va pensar que aquell territori que dominava des de la seva fortalesa a Olèrdola podia convertir-se en un Estat-tampó entre cristians i sarrains. Un Estat dirigit per cristians capaços de col·laborar amb l'enemic tradicional trencant d'aquesta manera amb l'idea de Reconquesta que es començava a perfilar i tot pensant que l'arc Lleida-Tortosa romandria sempre en mans sarraïnes.

La situació permetia pensar en tot això. Les lluites entre els cabdills invasors, la pugna a la mateixa Casa de Barcelona i els altres comtats de la Catalunya Vella, tot feia pensar que aquella terra de ningú podia ser una terra d'algú que reeixís un enclau comercial entre dos Estats poderosos. Mir Geribert devia tenir que Olèrdola era el pany i la clau del pas de la Catalunya Vella a la Nova i ell pensà en apoderar-se d'aquesta clau.

Les idees d'aquell noble de frontera sembla que van agradar a cert personatge important a Barcelona. L'hem vist de pasada en l'anterior judici on en Mir va perdre terres en favor del monestir de Sant Cugat, en Guislabert, el cosí del nostre protagonista, havia estat vescompte durant la minoria d'edat del seu nebot Udalard i al 1034 va esdevenir bisbe de Barcelona. Aquest home culte i intrigant que va possar-se al costat de l'abat Guitard ara es posava al costat del seu cosí per anar en contra del compte Ramon Berenguer (el Vell) i van iniciar un pla ambiciós amb gran diplomacia per assetar un fort cop després de tenir lligats tots els fils.

Així doncs en Mir tenia importants recolçaments a Barcellona (el bisbe Guislabert i el vescomte Udalard II), a les seves terres molts eren els nobles que li feien costat (Bernat Senred i Ramon de Mediona entre altres) i va aprofitar la tivantor que hi havia a la Casa Comtal Barcelonina entre la comtessa avia Ermessenda i el comte Ramon Berenguer possant-se a favor d'un o d'altre segons els seus interessos.

Va començar una guerra encoberta amb petits conflictes a les terres frontereres i dins de la mateixa ciutat de Barcelona. Mir Geribert va aliar-se amb alguns dels cabdills musulmans per iniciar certs atacs puntuals en terres cristianes i va convidar als enemics tradicionals a deixar de pagar les paries un impost que suposava uns importants ingressos pels comtes. Dins la ciutat el fill de Mir, Bernat, que era clergue de la catedral dirigia els atacs que es feien des del Castell de Monjuic propietat de Mir.

Mentre els seus aliats prominien aldarulls dins de la ciutat, Mir Geribert es revoltà obertament. Al 1041 es va proclamar com a Príncep d'Olèrdola i prengué actituds de subirà com hereu del patrimoni del veguer de Sant Martí amb un important poder sobre el Penedès i una part del Baix Llobregat. Aquella acció va molestar en sobremanera al comte que possiblement no podia soportar que aquell noble de frontera li fes ombra.

La lluita entre les dues potències estava sercida, el nou Príncep d'Olèrdola va continuar amb els seus atacs i aviat va arribar als dominis de Ramon Berenguer i, per aquest fet, el comte de Barcelona va atacar la mateixa capital d'Olèrdola, el turó fortificat va tornar a rebre la furia de les armes. Mir Geribert no devia ésser-hi, més aviat romania en el seu castell de Lavid o de Sant Martí Sarroca.

Però Ramon Berenguer era pacient i més donat a resoldre els conflictes per la via diplomàtica que no pas per la força de les armes, va esperar el moment de la submissió o de pacte. L'any 1044 el Comte de Barcelona i el Príncep d'Olèrdola van presentar-se en un tribunal presidit pel bisbe Oliba de Vic i allà es van exposar els greuges que en Mir Geribert i els seus fills Bernat i Gombau havien fet contra els interesos de la Casa Comtal Barcelonina, el fet de que el noble penedesenc hagués pactat amb els sarraïns que aquests últims refussessin la paga de les pàries confirmava una relació entre els enemics infidels i el titulat príncep. Davant d'aquesta acusació, suposem que aliar-se amb l'enemic era una afrenta molt greu, el bisbe Guislabert i el vescomte es reconcilien amb el comte, però en Mir Geribert no s'avingué a la sentència donada, la considerà nul·la i tornà a les seves saccions bèl·liques contra les terres del comtat barceloní.

Podem imaginar que després de tot això el comte va rumiar molt el seu següent pas i va demostrar, una vegada més, que era un gran diplomàtic. Les terres del Penedès eren del seu germà Sanç Berenguer aquest va renunciar a la titularitat d'aquell territori a favor de Ramon Berenguer, aquest gest polític volia cercar la pau en reunir les terres d'un i altre territori sota una sobirania única, així el comte anomenta el Vell aconseguia possar contra l'espasa i la paret a en Mir Geribert que ara s'engrontava el cap de l'Estat.

Parem un moment per veure la importància de la revolta d'en Mir Geribert que, poc a poc, va arribant a la seva fi. Si el príncep d'Olèrdola hagués tingut èxit en la seva empresa no s'hagués format una nació catalana amb Barcelona com a nucli central, el nostre destí com a catalans hagués estat molt diferent. Així doncs Mir Geribert que ara el veiem tant insignificant en el conjunt de la nostra història hauria pogut enterbolir el nostre caminar com a poble català. Creant un estat entre les dues fronteres hagués impedit el procés de Reconquesta que va ser el segell de glòria dels nostres comptes-reis, els comtes no haguessin estat capaços d'establir la seva frontera al Llobregat, els sobirans de la Casa de Barcelona no haguessin prestat ajuda a altres monarques peninsulars o potser els francs haguessin tincut la temptacioó de tornar a conquerir les terres fins el Llobregat o fins l'Ebre i tot.

Al 1052 el Príncep d'Olèrdola torna a presentar-se a un tribunal presidit per l'arquebisbe Guifred de Narbona, amb els bisbes de Barcelona, Girona i Vic on l'obliguen a tornar les franqueses d'Olèrdola i condemnat a multes. En aquell moment el comte no passa per un bon moment, el seu nou matrimoni amb Almodis de la Marca endut per una veritable passió amorosa l'ha portat a enemistar-se de nou amb la seva avia Ermessenda això provoca que en Mir Geribert es torni a revoltar i aquesta revolta s'estengué pels comtat d'Ausona, pel Vallés, a Caldes de Montbui etc.

Varen passar els anys i en Ramon Berenguer rep un missatge mentre està a Camarasa on està resolent uns litigis amb el rei Almudèjar de Lleida. El missatge es de Mir Geribert que li demana la reconciliació a la desesperada,el Príncep d'Olèrdola ja havia perdut tot el Penedès mentre que el comte de Barcelona s'havia afermat politicament i tenia un gran prestigi i només li havia calgut algunes demostracions de força que, amb l'ajuda dels mateixos penedesencs cansats de tanta revolta, el van ajudar a recuperar el territori.

Al 1059 el comte va enviar dos negociadors a Tortosa, l'abat Berenguer i Guillem Bernat ja que Mir Geribert es trobava exiliat a mans del rei Muqtàdir a qui havia demanat ajut, cosa que deixava palés, ara si a cara descoberta, els seus pactes amb els sarraïns. El rei musulmà no es va voler embolicar i la trobada va arribar a bon fi, en Mir Geribert es presentà després a Berclona i pactà.

La sentència va ser pronunciada per un "magne tribunal" contituit pels bisbes de Barcelona, Girona i Vic, pels vescomtes Ramon Folc de Cardona, Ponç Gerau de Girona i el vescmte Dalmau, pels magnats i jutges Umbert Ot, RamonAdemar, Ramon Arnau i Artau Guadald. El castell del Port de Monjuïc va passar a mans de la casa comtal i el Príncep d'Olèrdola reconeixia no poder establir-se mai més a les terres d'Olèrdola sense donar-ne l'homenatge necessari el comte sobirà, els castells d'Eramprunyà i d'Olèrdola foren encomanats a la seva muller Guisla amb facultat per deixar-los als seus fills, en Mir ja no farà sercir el títol d'Olèrdola sinó el de Sant Martí Sarroca.

Despuillat dels seus honors i glòries ens trobem un Mir Geribert possiblement envellit i realment penedit (no sabem si per obligació) tot i això no es un home de mitges tintes: o rebel o donar-ho tot pel comte, l'any 1060 forma part d'una expedició contra el castell de Móra d'Ebre, allà serà on trobarà la mort. "Fou mort pels sarraïns de la ciutat de Tortosa amb els seus fills i els seus homes" precisa Rovira i Virgili, havia mort l'home que havia estat capaç de enfrontar-se a un poder neixent aliant-se amb els seus propis enemics, uns aliats que eren els mateixos que li havien tret la vida. Allunyat de la seva terra en una de les ribes del riu Ebre potser l'últim pensament d'en Mir Geribert va ser el record d'haver estat el Príncep d'Olèrdola, senyor del migdia català.

HistoJove

9 comentaris:

  1. Tenìa entés que Mir va morir amb el seu fill el clergue,que del seu fill Geribert no se sap res,malgrat ser contemporani del Campeador . . .,i els fills de la segona esposa son els que van continuar amb la tasca del pare
    M'agradaria algún aclariments especialment del fill Geribert
    Josep Manel,,morellsport65@hotmail.com
    ho faig asi per que no se el quevol dir URL

    ResponElimina
    Respostes
    1. Con referencia al hijo de Mir llamado Geribert no tengo información. Como bien dices los hijos de la segunda esposa fueron los herederos y también serían apellidados como Sant Marti aún que su madre fuera Guisla de Besora. A uno de los tres hijos que Mir tuvo con Guisla conocido como Arnau Mir de Sant Marti se le conoce un hijo llamado Jordá Mir de Sant Marti. Este contrajo matrimonio con una mujer que sólo se sabe que era de nacionalidad Inglesa. De este matrimonio nació Guillem de Sant Marti Sarroca casado con Beatriu de Montcada. Uno de sus descendientes lejanos de este matrimonio Violant de Sant Marti i Segurioles contrajo matrimonio con Berenguer Miquel Desplá del que se sabe que tomó parte en la toma de Cerdeña. Era hijo de Bernat Miquel Llull que había desempeñado cargos políticos como ministro del rey y secretario de Pedro IV de Aragón. Se puede seguir el linaje de los Sant Martí en el Archivo General de la Corona de Aragón. Un cordial saludo.

      Elimina
  2. Hola Josep Manel. Sobre Mir Geribert i la seva familia hi ha molt poca documentació i pocs estudis al respecte. Es de suposar que la figura d'un noble que va ser capaç d'enfrontar-se al poder establert en el seu temps fos borrada del mapa en la seva època. Efectivament en Mir Geribert va morir juntament amb el seu fill Bernat que era clergue i del seu fill Geribert només es diu que va morir jove (no especifica si va ser quan era un nen o ja d'adult...). Per saber més sobre la història d'aquest personatge és molt interessant que vagis a Olèrdola on hi ha el castell des d'on es va proclamar príncep i on hi ha un centre d'interpretació molt correcte, encara que, pensem que de ben segur que ja hi has anat.

    ResponElimina
  3. Hola! Soc estudiant d'història a la UB i estic fent un treball en equip sobre la feudalització i violència senyorial a la Catalunya medieval. Us voldria fer un parell de consultes, ja que crec que el que he llegit aqui m'és d'utilitat per al treball.
    En primer lloc, no he aconseguit localitzar el llibre "L'aventura de Mir Geribert",que el tenia a la bibliografia recomanada. On el puc trobar? I segon, suposo que si però prefereixo assegurar-me'n, la informació sobre Mir que trobo aquí és fiable, veritat? Vull dir que s'han utilitzat fonts bibliogràfiques i no sembla que estigui apuntat des d'un punt de vista per condemnar ni redimir.
    En fi, moltes gràcies i disculpeu les molèsties!

    ResponElimina
  4. Hola Martí.

    Primer de tot agrair-te que hagis llegit l'artícle i per visitar el nostre blog. l'obra "Un Príncep per a Olèrdola (L'aventura de Mir Geribert)" és un petit llibre d'una col·lecció anomenada Penedesencs Il·lustres publicada per l'Institut d'Estudis Penedesencs al 1984, la majoría de la informació d'aquest artícle s'ha extret d'aquesta petita obra.La podríes trobar a la biblioteca municipal de Vilafranca del Penedès en la seva secció de col·lecció local o anar a la seu de l'Institut d'Estudis Penedesencs (C/dels Ferrers nº 54, baixos) per veure si et poguessin facilitat un exemplar

    Altres llibres que et podriem recomanar sobre en Mir Geribert i que potser són més nous:

    "El Castell Termenat d'Olerdola" (2004) de Carolina Batet i Company on es parla principalment de les estratègies del nobles feudals i el sistema dels castells termenats en terra de marca, es d'una col·lecció de Monografies sobre Olèrdola editat pel Museu d'Arqueologia de Catalunya.

    Una altre obra és "Les Rutes de Mir Geribert. 8 itineraris pel Romànic de l'Alt Penedès" (2009)de Anna Moret i Oriol Vilanova, publicat per l'editorial Andana. Es tracta d'un llibre de rutes per fer a peu pel que va ser el territori propietat d'en Mir Geribert, hi pots trobar algunes explicacions sobre aquest personatge al principi i, si tens una estona, pots visitar alguns dels indrets que et recomanem.

    Per últim hi ha la novel·la "Reserva Verda" (2010) de Ramon Grau, només a caire de curiositat eh? Es una novel·la d'intriga en la que es parla de la figura de Mir Geribert. Tot i que hi ha moltes coses que són veridiques i l'autor s'ha rodejat de historiadors important d'ambit local, a favor de la ficció ha modificat algunes coses de la figura d'en Mir (en aquest mateix blog un dels nostres col·laboradors va fer una crítica històrica del llibre).

    En definitica el llibre "Un Príncep per a Olèrdola (L'aventura de Mir Geribert)" potser es del que treuràs més informació tot i que parla més aviat de certs litigis que va tenir el Mir amb el poder comptal barceloní i poc de la violència del senyor feudal com a tal. Com a recomanació et diríem que visitessis el Centre d'Interpretació Arqueològica del Castell d'Olèrdola on trobaràs molta informació i possiblement et podran ajudar al respecte (la visita teatrelitzada és molt interessant i te la recomanem).

    Si et costés trobar el llibre "Un Príncep per a Olèrdola (L'aventura de Mir Geribert)" mira d'escriure'ns un mail a histojove@caixapenedes.com i mirariem de passar-te'l en format PDF, és una obra molt petita i no suposaria cap problema.

    Esperem haver-te servit d'ajuda i moltes sort amb el treball!

    ResponElimina
  5. Bona panoràmica d'aquest personatge! Moltes felicitats pel blog!

    ResponElimina
  6. Hola , jo també sob estudiant de la UB i tinc que fer el treball sobre violencia i feudalització.
    A la biblioteca de la universitat vaig trobar un llibre de l' any 1970, amb el mateix títol , peró necessito el del 1984.
    Sem podria passar el llibre amb pdf?.Estic trobant problemes per trobar-lo. El meu correu és moises_388@hotmail.com.
    Trobu que aquesta web está molt bé per conéixer la história de Mir Geribert
    Gracies

    ResponElimina
  7. Mir Geribert de Subirats fou un personatge emperentat amb la família comtal i vescomtal de Barcelona, per línia directe, d'aquí que s'expliqui el seu poder a les terres de migdia de comtat de Barcelona.D'ell solament s'ha escrit la vida novelesca sense cap fonament històric -un cas és el llibre del batlle d'Olèrdola, un nyap com tots els que publica la anomenada "editorial" Andana, de nefasta memòria. Si voleu saben quelcom serio d'ell os recomanpo la síntesi apareguda al llibre el Penedès romànic de Salvador Llorach (1984).

    ResponElimina
  8. Hola sóc un estudiant i estic buscant la data de naixement d'aquest personatge. US demano ajuda per aquesta qüestió

    ResponElimina