dilluns, 7 de febrer de 2011

EL REFRESC DEL NAZISME.

Un dels nostres seguidors, en David Fontanet, ens ha donat les pautes per escriure aquest artícle que creiem que es força interessant. Gràcies David per la teva aportació!


Eren altes hores de la nit i en un dels despatxos de l’empresa Coca-Cola GmbH, una filial de la coneguda marca de refresc a l’Alemanya nazi, hi havia el llum encès. Assegut davant de la seva taula de directiu hi havia un home pensatiu, aquell matí acabava de rebre una mala noticia i havia estat tot el matí pensant en com solucionar el greu problema que amenaçava la companyia.

En Max Keith va apagar la llum del despatx, va posar-se l’abric, el seu barret i va sortir fora. Els seus passos el van conduir a la fàbrica. L’empresa Coca-Cola GmbH operava independentment des de els anys 20 i la veritat és que tot anava molt bé, fins hi tot havien obtingut el beneplàcit del govern nazi quan el mateix Mariscal Goering  havia permès la importació del ingredient secret 7X per l’elaboració del producte. En Max somreia al recordar els rumors de que el Mariscal pretenia apropiar-se d’aquest ingredient per nacionalitzar el refresc, una idea rocambolesca més pròpia de les novel·les d’espia que de la realitat, tot i que, en Goering era força ambiciós i tot es podia esperar de la seva persona.

El seu cotxe s’allunyà lentament camí de casa seva. L’Alemanya que ara veien els seus ulls no era la que ell havia conegut. No estava d’acord amb les idees del nazisme, era conscient que molts dels seus col·legues empresaris eren membres actius del Partit Nazi i havia tingut pressions dins del seu cercle d’amistats per tal de que s’hi apuntés, però en Max no va accedir mai, ell era un home de negocis i no un activista polític. A més, ara tenia un problema força gros que podria portar a tota l’empresa a la ruïna.

Coca-Cola GmbH havia crescut considerablement, al 1939 l’empresa comptava amb 43 fàbriques i 9 en construcció, produïen 4 milions i mig d’ampolles a l’any, un negoci rentable. Però el pobre directiu alemany havia rebut una noticia que feia perillar la producció del refresc a Alemanya. No era un secret que els EE.UU. tenia predilecció pels aliats i no veia amb bons ulls l’actuació que Hitler estava portant. Ara al 1940 el govern d’aquest enorme país situat a l’altre banda de l’Atlàntic començava a prendre partit, la petició del ingredient 7X per continuar amb la producció havia estat denegat, la raó: el govern dels EE.UU. prohibia a les seves multinacionals comerciar amb Alemanya.

En Max Keith aparcava davant de casa seva i intentava pensar en l’abast de la tragèdia. La pèrdua d’una empresa solvent, com ho era la Coca-Cola GmbH, afectaria considerablement a la economia del país, molts treballadors es quedarien sense feina i això provocaria un descontent generalitzat, calia pensar que la caiguda de producció del refresc també afectaria a les empreses d’embotellament. En Max va empassar saliva imaginant-se donant explicacions a Max Schmeling, amo d’una empresa d’embotellament i campió mundial de boxa al qual no li faria gaire gràcia la noticia.

Al entrar a casa seva el pobre directiu s’adreça a la cuina per menjar alguna cosa. Inconscientment la seva vista es queda perduda en un fruiter ple de diverses fruites, però, sobretot taronges. Potser en aquest moment una guspira apareix en la ment d’en Max Keith, l’inici d’una idea genial que salvarà la seva empresa.

Ja som al 1943 i en Max fa poc que s’ha acomiadat d’en  Schmeling que ha sortit del seu despatx amb un ampli somriure, aquest boxejador de cara ample, ulls petits i celles poblades és un bon home, alguns rumors parlen de que ha ajudat a alguns jueus a escapar de les persecucions del Partit Nazi, i a més te molt bon olfacte pels negocis. De seguida que va conèixer el problema de la Coca-Cola GmbH és va mostrar receptiu per trobar una solució adequada.

Amb les reserves de l’ingredient 7X la producció del refresc de cola s’havia mantingut més o menys estable però calia trobar una solució i aviat va aparèixer la resposta: crear un nou refresc independent del famós i preuat ingredient. Així en Max va començar a pensar en una beguda refrescat a base de fruites molt similar a la Apfelwein (una espècie de sidra) edulcorada amb sacarina, introduint variants de formatge, sidra i una quantitat i qualitat de fruita depenent de les existència que hi hagués en el moment.

D’ençà de la creació de la nova beguda s’havien produït i venut 3 milions de caixes i la gent consumia el producte fins i tot per edulcorar el te degut a la falta de sucre al país. En Max estava content, havia aconseguit salvar l’empresa amb un nou producte de producció alemanya tot i que a les ampolles es podia llegir "és un producte de Coca-Cola Gmbh" d’aquesta manera es donava certa garantia de qualitat del nou producte davant dels productors nacionals.

El nom del nou producte? La veritat és que havia produït una nova anècdota. L’empresa va oferir la possibilitat de que els seus treballadors inventessin un nom per aquesta nova beguda refrescant que els permetria conservar llurs llocs de treball, és per això que en Max Keith va dir que deixessin volar la seva Fantasie (fantasia, imaginació en alemany) per trobar el nom més adequat. Al escoltar això en Joe Knipp, un veterà venedor de la companyia, va tenir la idea de posar-li el nom de FANTA.

En Max marxava de nou del seu despatx, a diferència de tres anys enrere ara es mostrava força optimista, els alemanys havien aconseguit guanyar una batalla als EE.UU. amb la creació d’un producte nou i totalment alemany degut a una circumstància bèl·lica important. El nou refresc no era del tot perfecte, el directiu no podia dissimular una rialla quan escoltava que calia tenir molta FANTAsie (imaginació) per trobar-li el gust de taronja a l’estranya mescla.

La marca FANTA va continuar existint fins i tot després de que totes les seves empreses d’embotellament fossin destruïdes durant la guerra. La popularitat del refresc va ser tant important a Alemanya que un grup de presoners de guerra que van anar a Nova York al 1945 van quedar impressionats al veure els grans anuncis de Coca-Cola ja que creien que era una empresa d’origen alemany. La producció d’aquest refresc va ser molt important per la recuperació econòmica de l’alemanya de postguerra

Al 1960 la Coca-Cola Company va comprar la companyia alemanya FANTA i avui encara es continua comercialitzant en diversos països amb diversos sabors tot i que el més popular i preferit pels consumidors sigui el de taronja.

Potser la propera vegada que obriu una llauna d’aquest refresc afruitat recordeu que esteu bevent una beguda nascuda a causa del nazisme i com a conseqüència de l important conflicte mundial.

HistoJove

1 comentari:

  1. Los negocios son los negocios. Las grandes empresas, antes que las pequeñas, se venden al mejor postor. Krupp también vendió mucho hierro y acero a Hitler y luego dijo que no sabía nada de lo que estaba pasando con los judíos. Se puede leer este texto, manuscrito, en una vitrina del Museo Judio de Berlín, con traducción inglesa al lado.

    ResponElimina