dimecres, 2 de febrer de 2011

ROGER DE FLOR I L'AVENTURA DELS ALMOGÀVERS

Entrada de Roger de Flor a Contantinoble amb els seus almogàvers


L’aire fresc del vespre li acaronava la cara, la primavera feia poc que havia arribat en aquell indret de l’Orient i el cavaller mirava com el sol deixava de il·luminar aquella bella i, alhora, terrible terra. Adrianòpolis era una terra fèrtil regada per les aigües del riu Tundzha i en Roger de Flor estava apunt de sopar amb un dels seus acèrrims enemics Miquel IX Paleòleg, fill del emperador de Bizanci.

En aquell moment de quietud, el veterà guerrer va atansar-se a un petit cofre on hi guardava algunes de les seves pertinences més preuades. Una tela matussera i descolorida que tenia la forma d’una creu llatina vermella, un dels emblemes de l’Ordre dels Templers. L’acaronà tendrament recordant temps passats, recordant el seu passat.

Recordava la seva infantesa, que no va ser pas tranquil·la. El seu pare, falconer de l’emperador Frederic II i mort en el camp de batalla, li havia deixat en herència certa barbàrie nativa i un temperament violent mentre que la seva mare li inculcà una fina intel·ligència pròpia dels llatins de l’època. Encara recordava les corredisses per les platges i els molls de la seva terra natal, Brindisi, amagant-se de la seva mare.

El jove Roger no podia oblidar els vaixells carregats de mercaderies i de cavallers que parlaven diferents llegües i que explicaven grans aventures en terres llunyanes. El port de Brindisi havia esdevingut l’escala marítima més curta i més segura per aquells que volien arribar a Terra Santa. Un dia se li atansà un d’aquest cavallers i li manà varis encàrrecs que ell realitzà amb gran rapidesa i el guerrer va quedar complagut.

Ara en Roger, si tancava fortament els ulls, encara veia la cara d’alegria i d’emoció continguda que va posar la seva mare quan aquell cavaller de Marsella, el germà Vassal, capità d’una nau del Temple, demanava que l’hi confiés i és feu càrrec del seu aprenentatge.

El guerrer girà lleument la vista cap a la finestra, la llum del sol ja gairebé havia desaparegut i la brisa era una mica més fresca, allò li recordava la seva adolescència com a mariner. D’en Vassal va aprendre a ser un gran navegant, a mesurar la velocitat dels vaixells amb rellotges de sorra, a llegir els estels, a governar la tripulació, maniobrar les veles, era capaç de saber la proximitat de la terra abans de veure-la i a utilitzar aparells com l’astrolabi que servia per mesurar l’altura dels astres.

Als quinze anys, Roger era tot un mariner. Als vint anys, rebia, del Gran Mestre de l’ordre, la capa de sergent templer, es convertia en el germà Roger i va esdevenir el capità del vaixell més gran que ell va anomenar Falcó en record del seu pare. Durant deu anys es va encarregar de capturar vaixells sarraïns i procurar seguretat al mar.

Però es coses es van torçar al maig del 1291, quan va caure Sant Joan d’Acre. Al-Ashram-Kalil, nou soldà d’Egipte havia bloquejat la ciutat des de el 5 d’abril amb els seus mamelucs. En Roger va participar en la batalla com un heroi i va ser testimoni de la mort de Guillem de Beaujeu, el Gran Mestre del Temple el 18 de maig. En aquell moment ell va esdevenir l’únic cap visible i va fer el que va creure més convenient, salvar la vida de tots els que va poder i rescatar el tresor de l’ordre tot allunyar-se de la ciutat amb la seva nau.

Els esdeveniments van començar molt ràpid i el capità del Falcó es va veure arrastrat pel remolí de les enveges dels seus superiors. El nou Gran Mestre de l’ordre i el mateix papa l’acusaven d’haver-ne apropiat del tresor del Temple i fou expulsat de l’ordre per sempre. Ara en Roger mirava la roba descolorida que tenia a les mans, tancava la ma i la tornava a deixar en el petit cofre sense evitar que el seu rostre es tensés en un gest d’amargura.

Lentament es posa la seva roba. No era una roba bonica i plena de brodats com la que portaven els nobles d’aquella terra. Recordava als seus homes i no va poder evitar somriure. Després de viatjar per tot el Mediterrani i esdevenir un corsari famós al ser  expulsat per l’ordre del Temple en Roger es va posar a les ordres del rei Federic de Sicília que estava en guerra contra la família dels Anjou i va ser nomenat el cap d’un grup de mercenaris que feia tremolar a tots aquells que en sentien el nom, els almogàvers.

Eren homes de nom estrany i idioma desconegut, que s’anomenaven entre ells com a catalans (provenien de terres catalanes de  l’ Empordà, de la Cerdanya, del Penedès o de l’ Urgell), de cara colrada, de cos musculat, humils i rudes. Feien del combat llur religió i s’hi preparaven amb gravetat, amb misticisme, combregant abans de combatre seguint un ideal de soldat que acompanyaven amb el seu crit de guerra “Aragó! Desperta Ferro!”. Tanmateix aquesta Gran Companyia tenia una societat pròpia on existia un Consell compost per cavallers i membres de la tropa, amb la seva administració particular, amb Cancelleria, Segell, Intendència i Tresor; amb l’equipament i l’armament propi i un seguici d’allò més pintoresc i heterogeni amb dones, infants i brivalls amb llurs ensenyes i estendards. En definitiva una veritable República Militant.

En Roger es mirava en un mirall de la seva cambra, era un home fornit i acostumat a viure situacions dures. Els seus almogàvers li havien ensenyat, ells eren capaços d’estar dies sense menjar i a sobreviure d’allò que la natura els donava. Encara recordava als enemics que havien aniquilat durant els anys que havia estat amb ells. Hom no pensava que uns homes vestits amb túniques fosques cenyides a la cintura, amb polaines de cuir a les cames i amb un casquet de ferro al cap sostingut per un ret, armats amb punyals, una bona espasa i de dards d’un metre de llarg podien fer front a cavallers armats am armadures o als turcs i la seva cavalleria lleugera.

Un criat del fill de l’emperador trucava tímidament a la porta, el venia a buscar per portar-lo al banquet que es celebraria al seu honor. En Roger el va seguir però els seus records continuaven passejant per la seva ment, aquella nit se sentia nostàlgic.

Recordava la pau amb la casa d’Anjou, el tractat firmat a Caltabellotta posava fi al conflicte a Sicília i els seus mercenaris ja no eren necessaris. La Gran Companyia havia arrelat a l’illa però era hora de buscar nous horitzons i en Roger va girar la seva mirada cap a l’Orient i Constantinoble on el basileu Andrònic II necessitava ajuda contra els turcs que feien perillar el seu Imperi.

Recordava l’arribada a Contantinoble. Sentiments contradictoris ocupaven la seva ànima, per una banda admirava aquella ciutat plena de riqueses i, al mateix temps, sentia una gran enveja. El fill del falconer imperial, el Templer, el corsari i capità de la força mercenària més temuda havia somiat (i encara ho feia) amb conquerir aquell imperi i esdevenir amo i senyor de l’Orient.

La presència dels almogàvers va suscitar molta atenció per part de tothom. Els habitants de la ciutat sortien de les seves cases per observar aquells estrangers tant estranys i que venien a salvar-los del perill turc. Aquells homes que més semblava a un grup de pidolaires armats que a un exèrcit va suscitar l’enveja del fill del basileu, Miquel IX i dels Genovesos.

En Roger tenia constància de que en Miquel IX era un reconegut xenòfob, sorrut i desconfiat que, essent el cap dels exèrcits de l’imperi, no havia aconseguit cap victòria remarcable contra els turcs i veia amb en els almogàvers, més preparats per la guerra en les aspres terres d’Anatòlia, uns possibles adversaris per guanyar-se l’aprovació del seu pare. Els genovesos, en Roger va somriure al pensar en ells, veien que l’aparició de la Gran Companyia podria portar la riquesa al basileu i aquest potser no precisaria dels préstecs d’aquells comerciants.

Els genovesos van rebre la seva primera lliçó molt aviat. Un dels seus, potser es deia Roso de Finale, va insultar als catalans tot agitant la bandera de Gènova. Algú va cridar a les armes! i el resultat va ser la mort del tal Roso i l’emblema dels genovesos arrastrat pel terra. Des del palau es va enviar un emissari, Esteve Muzàlon, que va ser assassinat.

En Roger es trobava amb l’emperador, car aquest li havia donat la ma de la seva neboda Maria de Bulgària i l’havia investit com a megaduc, i podia comprovar com aquest sentia una joia i un plaer immensos, davant de tothom el basileu va dir “Els genovesos que s’han manifestat amb tant d’orgull han trobat ara llurs adversaris; i està molt bé que els catalans s’hagin armat en contra d’ells i els castiguin”, el cap dels almogàvers no podia estar més d’acord però era convenient que els aldarulls acabessin i el líder de la Gran Companyia hi va posar seny.

En Roger seguia a l’esclau que l’havia anat a cercar, va comprovar que era un turc que el mirava amb cert temor, això li va recordar les accions bèl·liques que havia realitzat per Andrònic II. Amb els seus homes va aconseguir doblegar als enemics de l’Imperi. Amb inferioritat numèrica els almogàvers van començar a conquerir totes les places fortes que hi havia a Anatòlia amb una violència tal que els turcs varen pensar-s’ho dues vegades abans de tornar a atacar les terres dels bizantins.

En Roger de Flor havia perdut alguns bons amics en les batalles com en Corberan d’Alet senescal de la Companyia però s’havia retrobat amb en Bernat de Rocafort aquest d’origen plebeu i reputat per la seva brutalitat envers els enemics.

La campanya contra els turcs es mostrava com una oportunitat de conquerir nous territoris. Però el cabdill dels catalans no comptava amb les intrigues de la cort bizantina. Amb totes les gestes favorables i amb la intenció de perpetuar les conquestes el basileu Andrònic II demanava que els almogàvers retornessin a la capital al·legant que un nou enemic s’alçava a Bulgària i amenaçava les fronteres. En Roger recordava ara que llavors ja sospitava que darrera d’aquest canvi d’opinió hi estava el fill del basileu.

En efecte, mentre en Roger de Flor era fora, el segon basileu havia contagiat al seu vell i feble pare de l’odi i l’enveja que sentia pels catalans, les glorioses gestes de la Companyia despertaren la desconfiànça en l'emperador de que el megaduc volgués apoderar-se d'allò que havia guanyat per les armes i volgué tenir aprop per controlar-lo. Quan Andrònic II va oferir la península de Gal·lípoli per tal de que les tropes descasessin el líder de la companyia va donar instruccions precises per construir vàries defenses i preparar-se per un possible atac dels que, fins aquell moment, havia considerat els seus caps.

El basileu es va mostrar fred davant del megaduc i això va fer enfurismar al líder dels almogàvers. Hi havia un contracte firmat, els seus soldats havien batallat per assegurar les terres d’aquell vell decrèpit, al arribar la Gran Companyia i només amb la seva presència els búlgars havien deixat de ser una amenaça, que més volia l’emperador?.

Quan va reclamar la soldada pels seus homes, tal i com s’estipulava en el contracte, va rebre llargues i pagaments amb moneda devaluada. En Roger de Flor entrava en la voràgine de les intrigues cortesanes, una nova prova per algú acostumat al camp de batalla.

L’esclau turc va deixar-lo sol un moment davant d’una porta, calia que l’anunciés a tots els comensals que s’havien congregat en aquell banquet, la maleïda litúrgica d’aquells homes l’enutjava, trobava a faltar alguna presencia amiga i, inevitablement, en el seu pensament hi apareixia la imatge del seu amic, el noble Berenguer d’Entença.

L’arribada d’aquest amic va ser com un alleujament pel cabdill. En Berenguer era un home culte, senyor de Móra i Falset. Quan en Roger va entrar a les ordres de Frederic II de Sicilia va ser ell qui el va fer costat i en va oferir la ascensió. Cansat de que el basileu el menystingués el cabdill dels almogàvers es començava a fer fort a Gal·lípoli i Andrònic II veia amb por aquella situació, la cosa no millorava amb l’aportació de nous homes degut a l’arribada d’aquell nou vingut. En certa manera en Roger estava en el moment propici de fer realitat les seves ambicions.

Va obligar a que el basileu rebés al seu bon amic Berenguer d’Entença, aquest últim no mostrava amistança vers l’emperador. En la recepció en Roger va oferir el seu propi títol de megaduc a Berenguer i, al mateix moment, va ser investit de la dignitat de Cèsar dels romans fent reviure una tradició que no havia estat aplicada pràcticament des de feia quatre segles. Esdevenia doncs amb una distinció mai donada a un estranger i com a tal va fer jurar al vell decrèpit que sempre li seria lleial a totes les promeses fetes (pagar els imports pendents tot i que amb moneda devaluada).

Les portes del menjador s’obrien, l’olor de les menges omplien els seus narius i tot just es va adonar de la gana que tenia. Algú va pronunciar el seu nom en grec seguit del seu títol i tots els convidats el varen mirar, en especial, el segon basileu que mostrava un gran somriure. Els últims dies a Gal·lípoli va restar amb la seva dona Maria i la seva sogra Irene Paleòloga. Va preparar les defenses  per suportar un possible atac i va donar noticies de que partiria a cercar a Miquel IX.

Mentre caminava per aquell ambient càlid i ple de bons aromes recordava les llàgrimes de la seva dona i els consells de la seva sogra, d’en Berenguer d’Entença i fins i tot d’en Rocafort per tal de que no hi anés. Clar que ell era coneixedor de l’odi etern que el fill d’Andrònic II sentia per ell, però era impossible que fos tant estúpid per trair un jurament fet pel seu pare i eliminar al Cèsar de l’Imperi. En qualsevol cas en Roger de Flor tenia clar que si en Miquel IX volia enfrontar-se amb ell tindria la noblesa de desafiar-lo cara a cara. Amb aquesta idea, que encara mantenia, va sortir de la ciutat on estaven els seus almogàvers amb una escorta de tres-cents cavallers i mil homes a peu.

En Miquel IX es va mostrar molt content quan en Roger, set dies abans, li havia dit que venia per renovar-li els seus respectes i acomiadar-se ja que pensava retornar a l’Orient per continuar lluitant contra els turcs. Durant el banquet el segon basileu el va convidar a la seva taula juntament amb l’emperadriu i en Roger es va trobar amb alguns dels seus lloctinents.

En Roger es mostrava feliç, tenia tot el que un home d’armes podia desitjar. Però el destí li tenia reservada una desagradable sorpresa.

A l’acabament del sopar, nodrits escamots d’alans van entrar al menjador armats amb llurs espases afilades. En Roger de Flor es va aixecar i va desaveïnar la seva espasa per fer front a aquest nou perill, però els enemics eren nombrosos i ell havia begut tant de vi... El cap d’aquells soldats anomenat Geórgios va enfonsar la fulla de la seva arma en els ronyons del cap dels almogàvers.

En Roger de Flor estava ferit de mort i la vida s’escapava de les seves mans. La seva última mirada va ser pel seu enemic, Miquel IX que es mostrava complagut per la matança. El cabdill de la Gran Companyia, el megaduc, el Cèsar que havia derrotat a grans exèrcits havia caigut en les intrigues de la cort de l’Orient. No obstant l’antic templer es va permetre un últim somriure, els seus almogàvers el venjarien i tot l’Orient tremolaria al veure’ls arribar i al escoltar llur crit de guerra. Desperta Ferro! començava així el que després es va anomenar com la venjança catalana.

Bibliografia.

Pascot, Jep: Els almogàvers. L'epopeia medieval dels catalans. Edicions Proa, Col·lecció La Mirada,1997 

HistoJove

1 comentari:

  1. Está bien el artículo, pero no debemos de perder de vista que se trataba de mercenarios, sus jefes bastante ingristas (algo así como lo que consideramos ahora a los islamistas) pero entendible en cierta mentalidad de la época. Entendible también desde el punto de vista de la obsesión por el dinero y la fama.

    ResponElimina