dilluns, 26 de desembre de 2011

SECRETS DE LA CIUTAT DE NOVA YORK. EL SONMI D'ALFRED ELY BEACH

Un dels nostres seguidors, en David Fontanet, ens proposa de parlar de sonmis ocults. Moltes grans ciutats amaguen tresors que molt poca gent coneix i avui descobrim un d'ells dins de la important ciutat de Nova York. Gràcies David per informar-nos i donar-nos les premises per escriure aquest artícle

Alfred Ely Beach
Alfred Ely Beach (1826-1896), era un home innovador, els que el coneixíen bé i formaven part del seu cercle íntim d'amistats el definiem com una persona refinada, diligent i que no s'havia agafat mai vacances. El seu pare, Moses Yale Beach, havia sigut inventor i al 1838 propietari del diari del New York Sun. L'Alfred va treballar de jove al diari del seu pare, però el seu esperit inquiet el feien tenir el cap ocupat en altres coses i sempre va estar inventant i pensant com millorar la vida dels altres.

Al 1846, juntament amb un soci, decideix comprar  el Scientific American i uns anys més tard els dos formen una agència per representar als inventors en l'oficina de patents, com a clients importants varen tenir a Graham Bell o Edison. Però el senyor Beach no podia deixar de banda la seva faceta d'inventor i ell mateix va patentar dues màquines d'escriure per cecs i una espècie de tren que es pogués moure per càble, molt similar al funicular, no obstant aquests invents no varen ser gaire importants i en Beach va decidir centrar-se en "l'investigació neumàtica".

Al 1870 la ciutat de Nova York tenia la necessitat de construir un mitjà de transport subterrani, aquella va ser la xispa que va encendre el sonmi de l'Alfred que de seguida es va ficar a treballar. Estava clar que la possibilitat de fer un tren subterrani era inviable, les locomotores anaven amb vapor, el problema amb els fums nocius i el perill que això provocaria a la salut de la gent feia que el projecte es compliqués. La inventiva del senyor Beach es possava a prova.

La seva mirada es va dirigir cap a un ingenier danès que al 1800 havia proposat la idea de propulsar objectes o persones mitjançant l'aire. Al 1805 el britànic George Medhurst havia començat a experimentar sobre aquesta nova idea de transport. Però la cosa no va prosperar, en els diaris d'aquell temps es podia llegir que la gent tenia una  "antipatia natural a la idea de ser col·locada dins d'un tub, fosc y húmit, i ser bufada al seu destí”.

Però la idea del ingenier danès i els experiments de Medhurst no van ser esborrats i es van fer servir per transportar correu mitjanjanç una vagoneta que era propulsada per aire a pressió. La idea va funcionar perfectament i va ser molt valorada pels científics britànics. En Beach va veure clar que la idea de fer un metro propulsat per aire podia ser realitat i que només calia seguir les mateixes premises però multiplicant la grandaria.

L'idea es va fer realitat i al 1867 es va presentar a una fira de Nova York aquest nou projecte. Un tub de fusta de 1.80 metres de diametre i 30 de longitud, suspés al sostre, contenía un vagó amb capacitat para 10 seients i que era disparat i recorria la distància entre el carrer 14 y 15, en tan sols uns instants. El “motor” era un ventilador que girava a 200 revolucions per minut. La prova va ser tot un èxit, varis milers de persones ho van provar. Fruit de l'entusiasme, algunos periodistas van escriure que “no existia problema que impossibilitces moure el vagó a 100 milles per hora”.

El vagó propulsat per aire


Portats per l'entusiasme la revista Scientific American va anunciar al mateix any de que en breu es començaria a construir un metro propulsat per aire aprop de Nova York (quan es parlava d'aprop de Nova York es referia al centre de Nova York) i que l'empresa que ho portaria a terme seria Pneumatic Dispatch Company de Nueva Jersey de la que Beach havia estat nomenat president. Però, tot i que els inversors feien cua per participar al projecte, l'Alfred es va trobar amb un problema força complicat. El corrupte William M. Tweed (apodat "el Jefe") controba el govern local i tenia interessos en construir un monorail que anés per sobre dels edificis, el nou projecte no tenia el suport de les entitats locals i els permissos per començar a construir no arribaven.

Apart de l'oposició d'en Tweet també hi havia veus en contra per part dels comerciants locals de Broadway (lloc on es tenia previst començar la perforació del túnel) Alexander Turney un dels homes més rics de la ciutat i John Jacob Astor III pensaven que les obres podrien provocar malestar i possibles desperfectes en els edificis dels seus negocis.

Davant d'aquesta incòmode situació l'Alfred Beach no es va desanimar en cap moment i va decidir possar fil a l'agulla pensant una estratègia i, d'aquesta manera, poder construir el seu sonmi. Tenia pensat de tirar endavant el seu invent d'amagat de les autoritats locals amb la total convicció que, una vegada que el projecte tingués forma definitiva, encantaria tant a la societat que finalment acabarien per aceptar-lo i, així, tindria via lliure per fer-lo més gran.

Era necessari cubrir-se legalment, per això va demanar al govern local un permís per construir un sistema de correu propulsat com el que ja existia a Londres. Era necessari construir dos túnels d'uns 800 metres de llargada i amb un diàmetre de 1.45 metres, una mida impossible per fer passar un vagó ple de gent. Al cap d'uns dies en Beach va presentar una esmena per tal de simplificar el projecte, en comptes de fer dos túnels es demanava de fer-ne un una mica més gran.

En Beach va llogar un magatzem en una de les cantonades de Broadway va començar a perforar el seu túnel que ara ja tenia uns 2.40 metres de diàmetre. Per fer-ho va utilitzar una perforadora de la seva invenció anomenada l'Escut Beach que, gracies a la força neumàtica, podia triturar els trossos de roca convertint-los en grava que, després, podia ser transportada amb facilitat. El túnel va ser excavat profundament, per sota de les tuberies, i cap dels habitants del carrer va notar absolutament res. Durant la nit s'extreia la sorra per tal de que ningú els veiés.

El projecte va costar uns 350.000 dollars dels quals 70.000 els va possar el mateix Beach. Al 1870 es 40 metres de llarg adornada de forma exquisita, amb una font on nedaven peixos de colors, diferents quadres, finestres falses i un gran piano.

En una sala lateral es trobava el Gran Aeolor (en referència al déu del vent grec, Èol). Es tractava d'una bomba pneumàtica de 100 cavalls de vapor de potència i de gairebé sis metres i mig d'alçada. Dues aspes metàl·liques engranades la una amb l'altra mitjançant rodes dentades permetien moure 9.000 metres cúbics per minut, gairebé sense fer soroll. El Gran Aeolor era l'encarregat de
propulsar el seu vagó de “metro” i també una càpsula dedicada al transport de cartes a gairebé 100 km/h, així complia els termes del permís que li havien concedit.

Els passatgers havien de baixar una mica més per arribar a l'andana i contemplar l'entrada del túnel, que estava blanquejat i flanquejat per dues estàtues bessones de Mercuri, simbolitzant la velocitat del vent. Sobre l'entrada es podia llegir “PNEUMATIC (1870) TRANSIT”, més endavant esperava el vagó tubular, que estava equipat amb còmodes seients i llums d'oxigen. Quan els passatgers s'asseien en els seus seients i la porta es tancava, una ràfega d'aire empenyia el vagó fins l'interior del túnel i ho accelerava fins a arribar al destí, segons un testimoni, “com fa el vent amb un vaixell de vela”.


L'estació del "metro" propulsat per aire



Realment la contrucció va ser un èxit i l'Alfred Beach no va trigar en pensar en la possibilitat d'allargar la línea o de crear unes altres. Per això va demanar els permissos al govern local que hi va accedir sense pensar-s'ho dues vegades. Però en Tweet encara controlava el poder i, després de despertar de la sorpresa inicial derivada de la insolència d'en Beach, va convencer (ordenar) al governador per tal de que es tirés enrere amb els permisos. Però l'Alfred no es va rendir i va demanar-los de nou sense èxit. No va ser fins el 1873, quan en Tweet ja havia perdut el poder, que li van concedir els pemisos pertinents.

Però el New York del 1873 patía una mala època i això va fer que l'interès dels inversors per construir un metro sota els carrers de la ciutat desaparegués. El metro d'aire d'en Beach va caure en desús, l'interès que va despertar al principi es va anar disminuint fins que es va veure obligat a tancar les portes de l'estació. Encara es va utilitzar l'antic túnel com a galeria de tir i després com a bodega però tot i així no es va poder recuperar l'inversió i finalment es va tancar definitivament.

El túnel de Beach quan el van trobar al 1912


Alfred Ely Beach va morir l'1 de gener en 1896 a l'edat de 69 anys. En 1912, vuit anys després que s'obrís al públic la primera línia de metro a Nova York, els treballadors que excavaven el nou ramal que es convertiria en el Brooklyn-Manhattan Transit (BMT) es van topar amb el túnel de Beach sota Broadway. El vagó, molt ben conservat, encara seguia sobre les vies, i la sala d'espera tenia la mateixa aparença com si hagués tancat tan sols fa unes setmanes, la font també seguia allà, encara que seca. En la part més inferior del túnel l'escut circular encara seguia en el seu lloc, preparat per seguir perforant. El túnel va convertir-se en el que és avui l'estació City Hall de la BMT. Durant uns anys es podia llegir una placa commemorativa del gran experiment, però avui ha desaparegut, com el somni de Beach.


El túnel de Beach convertir actualment en parada de metro



El repartiment pneumàtic de cartes i paquets encara sobreviu, en alguns sistemes postals d'aquí i d'allà, en grans biblioteques i en alguns supermercats, on s'utilitza per transportar diners. No obstant, les càpsules són massa petites perquè la gent càpiga dins.

Com a curiositat el túnel del que parlem va sortir en la pel·licula Cazafantasmas 2.

Cap comentari:

Publica un comentari