Una pràctica que ha sigut molt normal en els moviments polítics del segle XX el veiem tant en el comunisme com en el socialisme, quan aquests van experimentar una secularització tot separant la religió de la política i, per tant, provocant una “sacralització de la politica” amb una serie de mites, herois, simbols i, fins i tot, cultes i rituals que van comportar la creació del que Emilio Gentile anomena “religió política”.
L’objectiu final d’aquesta religió feixista era aconseguir inculcar en les masses un sentiment de nacionalitat molt vinculat al passat de l’Imperi Romà que va aconseguir el control de tot el Mediterrani. Els nous italians feixistes eren els futurs romans d’una nova civilització vinguda per la “religió feixista”.
Però tot va fracassar, el totalitarisme dels últims anys vinculats a la germanització del moviment va fer que les masses s’allunyesin de la “religió feixista”, en definitiva la religió havia perdut el suport d’aquells havia volgut vincular al culte de la nacio i l’estat, considerats com a valors suprems i absoluts, d’aquesta manera Gentile hi ha una evolució del feixisme en la seva “religio política”.
El feixisme amb la seva "religió política" va aconseguir el seu èxit de masses. La simbologia, els mites i els rituals del feixisme va sapiguer captivar a milions d’homes i dones. En certa manera és en aquesta manera de sacralitzar el moviment polític el que explica el perquè va tindre tant d’èxit, no només a Italia sinó en altres llocs, com a Espanya o Alemanya. En els anys vint ja es tenía constàcia d'aquestes “religions polítiques”, la principal missió d’aquesta religió era aglutinar les masses en torn de una nova forma de veure la política. A Italia el fenomen del feixisme no va poder escapar d’aquesta “sacralització política” i, la creació de la “religió política” del feixisme, també anomenada avegades “religió feixista”, va ser un dels punts claus del seu èxit.
De fet el feixisme va sorgir per una idea de que el Risorgimento havia esdevingut un fracàs, el descontentament popular va propiciar que molts sectors miresin cap el feixisme com a únic mitjà per crear una nova situació. Es encertat parlar sobre la importancia de la Primera Guerra Mundial en la creació de la “religió feixista”, de fet d’aquí ve la base d’aquesta nova religió, en el conflicte van apareixer els primers mites, els primers herois y sobretot es va veure la necesitat de trobar una nova religió de l’estat.
La primera cosa que havia de fer aquest feixisme per consolidarse com una veritable “religió política” era, clarament, acabar amb la problemática amb l’Esglesia, això es va aconseguir, en certa manera. El feixisme mai va soportar que l’Esglesia aclaparés l’educació. A partir d’aquest moment va esdevenir un sincretisme entre la religió tradiconal i la “religió política”.
Les coses que pretenía el feixisme amb la seva religió política eren ben clares, amb aquesta religió nacional es pretenia aconseguir modernitzar el país, es pretenía captar el suport de les masses, però també dels sectors benestants tot mostrant la religió com l’única arma capaç de frenar el bolxevisme, aquestes masses estaríen vinculades a la “religió política” mitjançant els seus mites i els seus herois, era una qüestió de “fe”.
Gentile no deixa de banda la figura de Mussolini, il Duce estava inpregnat d’una simbologia i d’una important aproximació a les masses, era el punt més alt de la jerarquia on veiem el “culte al cabdill” que va sorgir de la mateixa “religió feixista”. Les masses havien d’estar permanenment mobilitzades per seguir les ordres del Duce i el partit.
Una de les coses més importants es com podem relacionar totes les caracteristiques del feixisme italià com a “religió política” i aplicar-lo a altres feixismes de l’època. Podriem estudiar el feixisme com un fenomen religiós, però no només el feixisme italià, sinó també el franquisme o el nazisme que van ser prou importants a Europa. Estem davant una nova via per iniciar nombrosos estudis sobre la “religiositat” dels feixismes, una nova forma d’acostar-nos a uns moviments que van ser prou importants en la historia del segle XX i que encara estan per descobrir tot desempallegant-nos de les reticencies tal com han fet molts historiadors italians.
Fonts utlitzades per fer l'artícle
GENTILE Emilio; “El feixisme com a religió política”, Afers, nº 25 (1996)
Marc Morales
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada